Llengua i inmigració

En l'última clase vàrem estar parlant de la inmigració a les aules, i de si aquesta acollida es feia bé o hi havien coses que canviar. El fet es que la inmigració a les aules es una realitat palpable a tots el col·legis de la Comunitat Valenciana, i que sempre du algun tipus de polèmica en quant a les llengës o les seues costums ens referix.

Des de les institucions educatives s'ha de pensar si es fa bé aquetsa acollida, i si prenim mesures integradores en favor dels nouvinguts. Aquesta tasca d’adaptació i d’integració dels nouvinguts és un esforç que no han de fer únicament les persones que arriben a un país sinó que requereix de l’esforç de tots; comunitat educativa i societat en general.

Els centres escolars han de ser conscients que ells són els elements integradors més importants per a les famílies que acaben d’arribar. Tenint en compte eixe paper fonamental cal dissenyar i implementar mesures que ajuden a facilitar, de la major manera possible, l’adaptació a la nova realitat per part de tota la comunitat.

És per això que es tenen que pendre mesures que aforisquen l'acollida de alumnes nouvinguts, i una d'aquestes mesures es el PASE (pla de integració del alumne estranger). 

Aquest programa compensa, en una primera fase, les necessitats lingüístiques de l’alumnat que desconeix la llengua base del programa d’educació bilingüe a què quede adscrit.

En una segona fase, oferix un suport dirigit a compensar les necessitats d’aprenentatge en certes àrees o matèries del currículum, principalment en les instrumentals.

Llengües i ensenyament a la Unió Europea

Durant les últimes clases vàrem estar parlant sobre com es fa l'ensenyament de les llengües minoritàries a l'estat espanyol.

Com ja sabem, a Espanya es troben altres llengües a banda de l'espanyol, com és el cas del valencià, el gallec i el basc. Aquesta situació fa que Espanya estiga denominat com un estat plurilingüe, on l'espanyol es la llengua oficial a toto el territori, mentre que els territoris amb una segona llengua estan regits per l'Estatut d'Autonomia propi de cada territori, com és el cas de la Comunitat Valenciana (1983), el País Basc (1982), Catalunya (1983), Galícia (1983) i, per últim, les Illes Balears (1986).

En els models de política lingüística trobem dos principis bàsics:

• Principi de personalitat: garanteix a l'individu determinats serveis en la seua llengua, és a dir, el dret per a l'ús d'aquesta al lloc on es troba.
• Principi de territorialitat: consisteix en la limitació a certes regions definides al dret de beneficiar-se dels serveis públics a la pròpia llengua, és a dir, una persona que canvia de territori deixa de tindre els seus drets lingüístics.

Tenint en compte aquets dos principis, a Espanya tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

Multiculturalitat i interculturalitat

Setmanes enrere també vàrem estar parlant de la multiculturalitat i de la interculturalitat. La majoria de voltes utilitzem aquests termes com a sinònims però no ho són, quan parlem de multiculturalitat ens referim a l'existència de moltes cultures dins d'una societat mentre que si parlem de interculturalitat hem de fer referència a la relació que tenen aquestes entre elles. 

Hem de diferenciar també la multiculturalitat quan parlem de globalització , ja que no es un factor que ajuda a aquesta, més bé el contrari, perqué la globalització el que fa és mantindré clixés i desigualtats, a més de les tensions possibles existents. Altre desavantatge de la globalització és que está creant un món igualitari, on no es tenen en compter les diferències tant culturals com individuals.

Per tant, des de l'escola hem de intentar ficar-li solució a aquets probleme i fer veure als xiquets que aquestes diferències son enriquidores per a nosaltres, que podem aprendre uns dels altres i ensenyar-los a ser crítics, que puguen formar una identitat col·lectiva.

Aquestes coses que he dit es resumixen en tres objectius, que són: 

- Educar per a viure en contextos heterogenis.

- Crear cohesió social des de la pluralitat.

- Construir comunitat des de la diversitat identitària. 

A banda, hi han set propostes per a una educació intercultural, que són les que anomenem a continuació:

- La diversitat social i cultural és natural.

- Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.

- Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.

- Facilitar la experiència no la problemàtica de identitat.

- Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.

- Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.

- Educar en el tractament dels conflictes culturals.

Models Educatius

Setmanes enrere vàrem vore els programes educatius que s'empren a la Comunitat Valenciana, que tenen com a funció el crear ciutadans competents en ambdues llengües. Encara que això podem dir que no és cert, els tres programes que existeixen a la Comunitat Valenciana son:

- PEV (programa ensenyament en valencià): Aquest es dòna en zones on predomina l'ús del valencià, s'palica als nivells d'infantil i primària i els destinataris son xiquets majoritàriament valencianoparlants. Els seu objectiu és afavorir l'aprenentatge a partir de la L1. La seua organgització utilitza com a llengua vehicular el valencià, la de iniciació a la lectoescriptura el valencià i la intruducció de la llengua extrangera també es fa en valencià. Quan arriba la secundària més de la meitat d'assignatures es fan en valencià.

- PIL (programa d'immersió lingüística): Aquest es dòna en zones on predomina l'ús del castellà (Requena) o el valencià (València), s'palica als nivells d'infantil i primària i els destinataris son xiquets majoritàriament castellanoparlants. Els seu objectiu és afavorir l'aprenentatge a partir de la llengua no assolida. La seua organgització utilitza com a llengua vehicular el valencià, la de iniciació a la lectoescriptura el valencià i la intruducció de la llengua extrangera també es fa en valencià. Quan arriba la secundària es covertix en un PEV.

- PIP (programa d'incorporació progressiva): Aquest es dòna en zones on predomina l'ús del valencià i del castellà, s'palica als nivells d'infantil i primària i els destinataris son xiquets majoritàriament valencianoparlants i castellanoparlants. Els seu objectiu és afavorir l'aprenentatge a partir de la L1. La seua organgització utilitza com a llengua vehicular el castellà, la de iniciació a la lectoescriptura el castellà i la intruducció de la llengua extrangera es fa a partir de 1º de primària en valencià. Quan arriba la secundària seguixen l'incorporació progressiva d'àrees vehiculades en vaelencià a paritr d'un mínim de dos.

Com podem observar després de descriure els programes lingüístics existents, ens adonem que pocs xiquets que cursen un Pip aconseguixen un domini igual al del castellà. La meua pregunta és: per què no fer tota la educació en valencià? Es a dir, gastant models com el Pev o el Pil aconseguiríem que tothom parlara valencià, o encara que en el parlara sabria fer un bon ús d'aquest. Per què als territoris castellanoparlants es poden negar a la llengua de la seua terra i jo no puc desfer-me de l'anglés (que no vull)?

Mitjans de comunicació

Aquest divendres vam parlar dels mitjans de comunicació, i l'impacte o repercussió que tenen a la Comunitat Valenciana, com s'havien format, quins existien, quins encara perduren, etc. I que tampoc ens havien ensenyat al col·legi o a l'institut.

Abans de la lectura de dos documents, jo coneixia d'àmbit televisiu Canal 9, Punt Dos i la mitja hora més o menys que es dedica TVE a fer l'informatiu territorial, que està en valencià. Pel que respecta a la ràdio (he de dir que sóc poc radiofònic) Ràdio 9, i sols la sintonitzava quan feien la Taula Esportiva. Algunes de les coses que no savia é l'existéncia d'una revista El Temps, l'eliminació dels crèdits a certs programes de TV per evitar atacs a participants i que existeix una llei que obliga a emitir un 25% de la programació en valencià i aquesta no es compleix.

El que sí que està clar es que Canal 9 era una TV feta per a llançar propaganda política pert part dels partits de dretes, en concret el PP. Encara que aquesta vessant política no deuria de existir en un mitja de comunicació PÚBLIC, no veig bé que s'haja tancat RTVV, però si torna ha de tornar NETA de propaganda política i ha de ser una TV que es dedique a informar.

Setmana 2

A la segona setmana vam estudiar el que eren les Normes de Castelló. Molts dels que estàvem a classe desconeixíem la seua existència, ja que d'aquestes coses s'ens parla, i ben poquet, als col·legis i instituts.

Doncs bé, les Normes de Castelló no són altra cosa que unes regles ortogràfiques unificades, que normativitzen el pla ortogràfic de la llengua, en aquest cas, la valenciana. El fet de que es diguen "de Castelló" és perquè es varen signar a Castelló, on es reuniren nombrosos representants del món de la cultura valenciana, així com escriptors, polítics... I es signaren a Castelló perquè allí es trobava la Societat Castellonenca de la Cultura.

El principal motiu de la creació d'aquestes normes va ser que cadascú parlava d'una manera (apitxat, tancat, obert...) però a l'hora d'escriure també ho feien cadascú d'una manera, i per a poder solucionar conflictes es van establir aquestes Normes de Castelló, que són sols de caràcter ortogràfic.

Setmana 1

A la primera setmana d'aquesta nova assignatura vàrem veure diferents termes que s'utilitzen de sovint quan parlem d'alguna llengua o d'alguna comunitat lingüística. El primer de tot és que la sociolingüística és la disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. 

Darrerament coneguérem els termes de monolingüisme i bilingüisme i els seus tipus. Vam traure en clar que el monolingüisme és l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat, i que pot ser individual: quan una persona sols utilitza una llengua de manera habitual; o social: quan a una societat sols s'utilitza una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual. I per altra banda el bilingüisme, que és quan les llengües en contacte en són només dues. I el bilingüisme, com al monolingüisme, té diferents tipus, que són l'individual; quan l'individu empra les dues llengües; territorial: aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia; i per últim, el social: quan s'usen dues llengües, una pròpia i una altra própia d'altre grup.

D'altra banda vàrem veure la diferència que existix entre una llengua minoritzada i una minoritària, la primera és una llengua que pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística, mentre que la segona és una llengua que té un nombre reduït de parlants.

D'aquest bilingüisme, al ser un terme molt general, els lingüistes han introduït de nous, com són per exemple el de diglòssia, que és quan una mateixa llengua té dues varietats, una alta i formal, i altra baixa i informal. És a dir, una llengua A ocupa els hàbits formals i l'altra B els informals. Altra expressió que utilitzem és la de substitució lingüística, i aquesta es dóna quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra, pròpia d'un territori; o d'altra banda, quan dos sistemes lingüístics competixen entre ells desplaçant parcial o totalment una altra llengua (Ex: Filipines: espanyol<anglés)

Per a que tot açò no ocorri és necessari bones polítiques lingüístiques que afavorisquen la normalització (procés de cohesió de la comunitat lingüística, equiparar funcions lingüístiques) i una bona normativització (codificació de la llengua).