Llengua i inmigració

En l'última clase vàrem estar parlant de la inmigració a les aules, i de si aquesta acollida es feia bé o hi havien coses que canviar. El fet es que la inmigració a les aules es una realitat palpable a tots el col·legis de la Comunitat Valenciana, i que sempre du algun tipus de polèmica en quant a les llengës o les seues costums ens referix.

Des de les institucions educatives s'ha de pensar si es fa bé aquetsa acollida, i si prenim mesures integradores en favor dels nouvinguts. Aquesta tasca d’adaptació i d’integració dels nouvinguts és un esforç que no han de fer únicament les persones que arriben a un país sinó que requereix de l’esforç de tots; comunitat educativa i societat en general.

Els centres escolars han de ser conscients que ells són els elements integradors més importants per a les famílies que acaben d’arribar. Tenint en compte eixe paper fonamental cal dissenyar i implementar mesures que ajuden a facilitar, de la major manera possible, l’adaptació a la nova realitat per part de tota la comunitat.

És per això que es tenen que pendre mesures que aforisquen l'acollida de alumnes nouvinguts, i una d'aquestes mesures es el PASE (pla de integració del alumne estranger). 

Aquest programa compensa, en una primera fase, les necessitats lingüístiques de l’alumnat que desconeix la llengua base del programa d’educació bilingüe a què quede adscrit.

En una segona fase, oferix un suport dirigit a compensar les necessitats d’aprenentatge en certes àrees o matèries del currículum, principalment en les instrumentals.

Llengües i ensenyament a la Unió Europea

Durant les últimes clases vàrem estar parlant sobre com es fa l'ensenyament de les llengües minoritàries a l'estat espanyol.

Com ja sabem, a Espanya es troben altres llengües a banda de l'espanyol, com és el cas del valencià, el gallec i el basc. Aquesta situació fa que Espanya estiga denominat com un estat plurilingüe, on l'espanyol es la llengua oficial a toto el territori, mentre que els territoris amb una segona llengua estan regits per l'Estatut d'Autonomia propi de cada territori, com és el cas de la Comunitat Valenciana (1983), el País Basc (1982), Catalunya (1983), Galícia (1983) i, per últim, les Illes Balears (1986).

En els models de política lingüística trobem dos principis bàsics:

• Principi de personalitat: garanteix a l'individu determinats serveis en la seua llengua, és a dir, el dret per a l'ús d'aquesta al lloc on es troba.
• Principi de territorialitat: consisteix en la limitació a certes regions definides al dret de beneficiar-se dels serveis públics a la pròpia llengua, és a dir, una persona que canvia de territori deixa de tindre els seus drets lingüístics.

Tenint en compte aquets dos principis, a Espanya tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.